La fuga és la manifestació tècnica i artística més madura i lliure de l'escriptura conrapuntística. És impossible encasellar totes les fugues escrites baix un sol patró uniforme. Cada un difereix en un o en altre detall estructural de les demés, encara que es poden incloure en dos grans grups: la fuga lliure i la fuga d'escola o escolàstica. En aquesta última l'estructura és fixa i segueix uns patrons estructurals, formals i de modulació preestablerts. Hi ha musicòlegs que es neguen a descriure la fuga com una forma musical, preferint parlar de procediment fugal o de textura en lloc de forma, degut a la gran varietat de formes que pot assumir la combinació d'elements d'una fuga. Tanmateix, és possible donar un esquema general de les seues característiques més importants.
Les fugues generalment tenen tres o quatre parts, és a dir, veus melòdiques; però existeixen composicions orquestrals de fins a huit o deu veus. Són rares les fugues de dos parts, on el tema sol pot anar de la veu superior a la inferior. Un exemple de fuga a dos parts és la Fuga en Mi m del primer llibre de "El clave bien temperado" de Johann Sebastian Bach.
En la fuga, una breu frase musical anomenada subjecte se superposa i alterna amb una altra frase anomenada contratema o contrasubjecte.
Fins ara hem mencionat els elements més importants de la textura de la fuga, Amb relació a la seua forma essencial, la fuga està integrada per tres seccions: exposició, secció o seccions mitjanes, secció final i final:
1. La exposició és la primera part de la fuga on el tema se exposa una o més vegades en cada una de les veus que intervenen.
2. La secció mitjana segueix a l'exposició i en ella s'introdueixen un o més episodis de gran riquesa modulatòria: tonalitat relativa, subdominant o dominant. És freqüent l'ús de pauses o silencis de llarga durada en aquesta segona secció, amb el propòsit de que quan apareix novament el tema, tinga més relleu i interés.
3. La secció final generalment comença quan el subjecte torna a la tonalitat inicial de la fuga i des d'ací a la culminació de l'obra. El final de la fuga consisteix normalment en varis compassos afegits a l'estructura principal, concloent així l'obra amb un floreig. Aquesta conclusió és la coda.
Tots els recursos tècnics descrits en el cànon són aplicables a la fuga. Hi ha, a més a més, altres que la diferencien d'aquesta: el "stretto" i la "pedal".
Elements de la fuga:
a) Subjete: és el tema principal de la fuga, l'element del que tot deriva. Generalment sol hi ha un únic subjecte, però existeixen fugues amb dos o més subjectes. Les fugues amb dos subjectes es denominen Fugues Dobles.
b) Resposta: és el tema a la 5a del subjecte, és a dir, en el to de la Dominant. En ocasions, com en la fuga de la
Tocatta i Fuga de J.S Bach, la resposta es troba en el to de la subdominant, i quan açò passa, aquesta resposta, i per extensió la fuga senzera, es denomina Plagal.
c) Contra-subjecte/s: són parts lliures que acompanyen tant al subjecte com a la resposta en la fuga. Pot haver un, varis o ningun. Quan acompanya a la resposta en ocasions se li denomina ¨contra-resposta".
d) Episodis o Divertiments: són parts en les quals no es produeix ninguna entrada, ni del subjecte ni de la resposta. El material temàtic dels episodis està generalment extret del elements (motius) del subjecte, la resposta o els contrasubjectes. Normalment no apareix cap element nou.
e) Estrets: estan cap al fina de la fuga, i en ells, les successives entrades dels subjectes i respostes es va "estretant", és a dir, entra un abans de que haja acabat l'anterior. Una fuga MAI comença amb un estret. Hi ha estrets canònics (quan les veus s'imiten exactament), no canònics (quan hi ha alguna modificació), dobles (a 3 veus), triples (a 4 veus), etc. Nota Pedal: Sol aparéixer cap el final de la fuga un episodi construït sobre una pedal de Tònica o Dominant.
ex. fuga en do major BWV 846 de J.S Bach.
Tipus de fugues:
1.
Vocal: escrita per a veus.
2.
Instrumental: escrita per a instruments o per a teclat.
3.
Lliure: les seues parts no son fixes.
4.
Escolàstica: les seues parts i forma són fixes i rígides.
5.
Real: quan la resposta és la còpia exacta del subjecte a la 5a ascendent.
6.
Tonal: quan la resposta no és la còpia del subjecte a la 5a ascendent, és a dir, que una o varies notes no estan en el to de la dominant. La nota modificada es denomina "mutació", i correspon en general a un descens de la cinquena a una quarta en la resposta, quan la primera o segona nota del subjecte és el quint grau de l'escala.
Alguns compositors
La fuga va tenir la seua època daurada entre els segles XVII y XVIII, gràcies a il·lustres músics del renaixement tardà i el barroc:
- D. Buxtehude (1637-1707)
- J. Pachelbel (1653-1706)
- G. F. Händel (1685-1759)
- J. S. Bach (1685-1750)
Època clàssica:
Època romàntica :
Segle XX:
- Max Reger
- Igor Stravinski
