2n ESO / 3a. Avaluació
Apunts TEMA 3
Context Històric
Quadre RESUM
diumenge, 18 de març del 2018
dijous, 15 de març del 2018
El Mozart valencià: Vicente Martín i Soler (1754-1806)
El valencià Vicent Martín i Soler, conegut com a Martini "lo spagnuolo", va ser un dels compositors d’òpera més famosos de les darreries del segle XVIII., i va rivalitzar amb el propi Mozart a Viena. Martín segueix les tradicions i l’estilística imposada pel gust de l’escola napolitana d’òpera, posant l’accent en un melodisme de gran expressivitat.
Comença en la música com a nen de cor a la catedral de València, quan tenia sis anys!
A partir de 1775 es trasllada a Madrid, on se sent atret per la música escènica fins que aconsegueix estrenar la seva sarsuela La Madrileña o El tutor burlado. Entre 1777 i 1785 Martín i Soler treballà a Nàpols, anys en què va consolidar la seva formació i va afermar la seva fama com a compositor. les seves òperes (Andromaca, L’amore geloso, In amor ci vuol destrezza i Le burle per amore, entre d’altres), es comencen a representar amb èxit a Nàpols i a altres ciutats.
A partir de 1775 es trasllada a Madrid, on se sent atret per la música escènica fins que aconsegueix estrenar la seva sarsuela La Madrileña o El tutor burlado. Entre 1777 i 1785 Martín i Soler treballà a Nàpols, anys en què va consolidar la seva formació i va afermar la seva fama com a compositor. les seves òperes (Andromaca, L’amore geloso, In amor ci vuol destrezza i Le burle per amore, entre d’altres), es comencen a representar amb èxit a Nàpols i a altres ciutats.
El 1785 es trasllada a Viena on fa amistat amb el gran llibretista Lorenzo da Ponte. El 1786 ja estrena l’òpera Il burbero di buon cuore i tot seguit Una cosa rara, el seu èxit més espectacular, ambdues amb llibret de Lorenzo da Ponte. Estrenada sis mesos després de Les noces de Fígaro, Una cosa rara, va conquerir la societat vienesa i va posar Martín al nivell de Paisiello, Salieri o Mozart. El mateix Mozart, que admirava la música de Martín, va introduir una melodia del primer acte de Una cosa rara en el finale de Don Giovanni.
Després de l’estrena de l’arbore de Diana, rep una oferta de la tsarina Caterina II per nomenar-lo compositor de la cort russa i s’instala a Sant Petersburg l’any 1788.
Després de l’estrena de l’arbore de Diana, rep una oferta de la tsarina Caterina II per nomenar-lo compositor de la cort russa i s’instala a Sant Petersburg l’any 1788.
La monarca volia establir una tradició operística a la cort dels tsars i Martín compongué algunes òperes en rus, com Gorè Bogatyr Kossomètovitx i representà les seves òperes italianes anteriors.
Després d’una estada a Londres, retorna a San Petersburg on passa els últims anys de la seva vida dedicant-se bàsicament a l’ensenyament.
diumenge, 11 de març del 2018
2n Batxillerat
L'òpera al classicisme: La reforma de Chirstoph Willibald GLUCK.
L'òpera al classicisme: La reforma de Chirstoph Willibald GLUCK.
GLUCK (1714-1787) va reprendre la tradició de l'òpera seriosa fracesa i va intentar fer-ne una reforma. L'argument de les òperes de Gluck es basa en els grans temes de la mitologia clàssica, però, a diferència de l'ópera seria, els seus herois són humans. Tal com ell mateix deia, el seu llenguatge volia ser el "llenguatge de la humanitat", un ideal totalment coherent amb l'esperit de la Il·lustració. Volia despullar la seua música dels retoricismes i convencionalismes propis de l'òpera seria, i en el prefaci de la seua primera òpera reformadora, Alceste (1767), manifestava la voluntat de conferir a les òperes més simplicitat d'expressió.
La història té lloc en Tesalia, en època mítica.
Acte I
El rei Admeto es troba greument malalt i pròximament morirà. La seva dona Alceste es dirigeix al temple per consultar als déus. L'Oracle diu que el rei morirà tret que algú accepti reemplaçar-lo. Alcestes accepta morir en lloc del seu estimat espòs.
Acte II
El poble celebra la salvació del seu sobirà. El rei s'assabenta que, per això, un altre ha acceptat morir al seu lloc, però no esbrina qui és fins que arriba la seua dona i la cara entristida d'ella l'hi dóna a entendre. Llavors es nega a seguir vivint si ella ha de morir, i decideix seguir-la.
Acte III
El poble es lamenta de la sort d'Alcestes. Arriba Hèrcules, amic dels esposos, i en assabentar-se del que passa, jura que els salvarà. Alcestes es dirigeix a les portes del hades. Darrere d'ella ve el seu espòs Admeto, per morir al seu lloc. Tots dos discuteixen, pretenent morir un en lloc de l'altre. Arriba fins i tot Hèrcules, amenaçant als déus de l'Avern. Els déus de l'Olimp, commoguts per l'amor conjugal, decideixen perdonar a tots dos. Al final, Admeto, Alcestes i Hèrcules canten en l'atri del palau elogis a Apol·lo. El poble ho celebra.
En l'òpera Orfeo ed Euridice (1762) va fusionar l'obertura instrumental amb el drama i va fer participar el cor en l'acció.
L'ària Che faró senza Euridice és l'escena que obri l'acte III. En ella un desconsolat Orfeu canta amb sentiment tràgic la mort per segona vegada d'Eurídice. El paper d'Orfeu va ser escrit originalment per a castrat. posteriorment va ser canviat a veu de tenor en la versió modificada per a l'estrena a París. Ara, el més habitual és que aquest paper el represente una mezzosoprano.
Che farò senza Euridice?
Dove andrò senza il mio ben?
Che farò? Dove andrò?
Che farò senza il mio ben?
Dove andrò senza il mio ben?
Euridice!… Euridice!
Oh Dio! Rispondi! Rispondi!
lo son pure il tuo fedele.
Che farò…
Euridice… Euridice!
Ah! non m’avanza
Più soccorso, più speranza,
Né dal mondo, né dal ciel!
Che farò senza Euridice?…
¿Qué puedo hacer sin Eurídice?
¿A dónde ir sin mi amor?
¿Qué puedo hacer? ¿A dónde ir?
¿Qué puedo hacer sin mi amor?
¿A dónde ir sin mi amor?
¡Eurídice! ¡Eurídice!
¡Oh dios! ¡Contéstame! ¡Contéstame!
Pues yo soy tu fiel esposo.
¿Qué puedo hacer…
¡Eurídice! ¡Eurídice!
¡Ah! ¡No recibo
ya socorro ni esperanza
de la tierra ni del cielo! .
¿Qué puedo hacer sin Eurídice?…
Che farò? Dove andrò?
Che farò senza il mio ben?
Dove andrò senza il mio ben?
Euridice!… Euridice!
Oh Dio! Rispondi! Rispondi!
lo son pure il tuo fedele.
Che farò…
Euridice… Euridice!
Ah! non m’avanza
Più soccorso, più speranza,
Né dal mondo, né dal ciel!
Che farò senza Euridice?…
¿Qué puedo hacer sin Eurídice?
¿A dónde ir sin mi amor?
¿Qué puedo hacer? ¿A dónde ir?
¿Qué puedo hacer sin mi amor?
¿A dónde ir sin mi amor?
¡Eurídice! ¡Eurídice!
¡Oh dios! ¡Contéstame! ¡Contéstame!
Pues yo soy tu fiel esposo.
¿Qué puedo hacer…
¡Eurídice! ¡Eurídice!
¡Ah! ¡No recibo
ya socorro ni esperanza
de la tierra ni del cielo! .
¿Qué puedo hacer sin Eurídice?…
Les òperes del seu període parisenc, Iphigénie en Aulide (1744) i Iphigénie en Tauride (1779), presenten una estructura formal més flexible; aconsegueix esborrar les diferències principals entre el recitatiu i l'ària. GLUCK troba un equilibri entre la música i l'element dramàtic. Adopta tots els recursos del gènere operístic per crear una obra de grans proporcions i que respon perfectament al concepte gluckià d'òpera tràgica.
dimecres, 7 de març del 2018
dilluns, 5 de març del 2018
diumenge, 4 de març del 2018
Subscriure's a:
Missatges (Atom)